Maria Bofill

És justament això el que em va suggerir la contemplació d’aquestes diminutes peces les quals, tot i petites com són, representen edificis, terres de cultiu, jardins, turons, muntanyes, ones, el mar, els núvols, el cel… temes tots presents en les porcellanes de Maria Bofill. El qui llegeixi els títols dels seus treballs, si no està familiaritzat amb l’obra d’aquesta singular ceramista pensarà, de manera tan automàtica com errònia, en grans peces per a les quals, i a fi de donar cos a la realitat que volen reflectir, hauran calgut formats descomunals.

Paradoxalment les seves peces són tan petites que les de més gran dimensió, realitzades amb la juxtaposició de diversos elements agrupats a fi d’aconseguir la seva finalitat –el mar embravit o un cel carregat de núvols- no arriben al metre i, tot i ser així ens remeten a extenses superfícies, ens submergeixen en les seves ondulacions o ens fan volar ingràvidament entre els vapors que materialment reprodueixen.

I és aquí on rau quelcom que crítics i exegetes contínuament insisteixen sobre l’obra de l’artista: l’esperit d’una obra que des d’allò que és mínim es capaç de transmetre’ns el concepte d’allò que és immens. I quan diem mínim és perquè, en realitat, ho és i en totes les accepcions del terme: mínima per petita, mínima per despullada de tot allò que és prescindible per a expressar-se; mínima perquè de tot el que és representable tan sols en recull allò que és essencial, i mínima perquè ho és àdhuc en la seva elaboració i cromatisme.

I, en canvi, és gran en continguts, en idees, en conceptes, en ordre i en èmfasi. I quan s’uneixen allò que és essencial i allò que és ideal, com és en el cas de les petites peces de la Maria Bofill, no és gens exagerat si diem que el resultat de tot aquesta conjunt és una explosió visual en la qual, novament els oposats, emocionarà més el nostre esperit que els nostres ulls. Les obres descriuen, la majoria de vegades, amplis paisatges o construccions monumentals, però hi ha moments en que, sense deixar de ser-ho, s’empetiteixen a fi de transmetre’ns un concepte que ens obliga a acomodar la mirada per retrobar-los dins el que és una idea poètica.

Això passa quan a l’artista se li acut barrar una fontana, encerclar el mar, fer que un peix travessi un núvol o estendre una escala a fi que els núvols s’apropin al sòl. Aleshores, la mirada que sempre ha de ser assossegada i tranquil·la, es torna còmplice d’aquest procés d’epítoms que l’artista ens planteja tot intentant arribar a aquesta proposta tan rigorosa com entranyablement lírica, tan austera com profundament fulgurant.

I tot ve ja de lluny, des que fa més de trenta anys emprengué aquesta “lluita i complicitat” amb la porcellana, que és el material emprat i del qual en sap extreure la seva pròpia energia; en nombroses ocasions sense cap altre artifici que el de la natural iridescència de la pasta i, en d’altres amb l’aportació d’un cromatisme essencial de blaus, negres i ors en una innegable evocació de la seva mediterraneïtat sempre present. I si bé és en el Mediterrani on l’artista té les seves arrels, és el seu bressol i el seu eix vital, no per això hem de deixar de banda una formació que, tant d’alumna com de professora, passa ensems per la recerca d’allò que és qualitatiu propi del seu pas pel món saxó, com també el temps que tot rondant per l’Orient l’apropà a la introspecció i la pulcritud pròpies d’aquelles terres.

Maria Bofill, ho hem dit més amunt, és una artista que pot semblar paradoxal, però no en el sentit de ser incoherent o contradictòria; es serveix de la paradoxa per a reafirmar la seva idea de que allò que és petit, allò que aparentment pot donar la impressió de nimi i intranscendent pot assolir valors que ratllen el que és sublim, quelcom certament dificultós per a qualsevol mortal.

Possiblement ho aconsegueix, tal com algú ho ha deixat escrit en un text, perquè a vegades se’ns “presenta com una sacerdotessa invocadora del passat i creadora de laberints i espais intimistes o melangiosos”, tot i que potser, al meu entendre, seria més correcte atorgar-li la categoria d’alquimista, és a dir, la d’aquells personatges que intentaven aconseguir a partir d’elements pobres, el que era més valuós, entre altres coses, l’or. Maria, doncs, amb les seves peces aconsegueix quelcom de semblant: elevar un tros de terra fins a la categoria d’obra d’art, convertir la matèria en esperit. I un cop vista l’obra, tornem la mirada a l’artista, a la persona que és capaç d’obrar prodigis.

Des de temps enrere –i desconec el motiu real d’aquest parer meu- Maria Bofill em semblava una artista tan distinta com distant. És cert que sempre hi mancà el contacte directe, la qual cosa resulta primordial en el coneixement de les persones, però si bé és cert que valorava i sentia les seves realitzacions, com aquell esplèndid Laberint que des del 1996 atresora la recòndita col·lecció del Museu de Ceràmica d’Avilés, quelcom indefinit em separava d’ella. No sabria trobar-hi el perquè, però em passà com amb les seves creacions, fou suficient una aproximació per a validar-li la categoria de distinta i canviar-li la de distant per una de més encertada: entranyable.

Aquella dona que es deixava corprendre pels petits boscos del entorns d’Avilés, que s’impressionava tot contemplant un mar tan diferent del seu des de l’elevat tallamar del Cabo Peñas o que es sentia encisada per un raig de sol que s’obria pas entre la rafegada de núvols de l’infinit horitzó cantàbric, de cap manera podia ser distant. A partir d’aquí sabérem aprofundir més encara, si era possible, en totes i cadascuna de les seves petites peces –els esberlats Pirineus, el jardí negre del xiprer daurat, les laves amb les quals fa emergir un insòlit color vermell, els turons que apareixen entre les ondulants aigües d’un llac– fins aconseguir fer-nos arribar, a través dels intricats viaranys dels seus laberints, a aquella grandiositat perseguida per qualsevol artista, i com Lao Tse, reconèixer allò que és bell com a allò que és bell.

Ramón Rodríguez