A  les mans de Maria Bofill, la ceràmica es desmaterialitza. Ja no és possible de reduir-hi més la materia. Suport de la forma i del color, tant sols. Quasi només un dibuix: uns plans, unes superfícies finíssimes, pura sensibilitat que es manté en difícil equilibri, com per la complicitat de la nostra mirada.

La porcellana ofereix unes possibilitats a les quals s’ha de correspondre. Més que no pas exhibicions formals o de textures sembla exigir-nos delicadesa, flexibilitat, una acció que és tant externa com interna. La matèria, replegada en ella mateixa, es contempla.

Cal estar molt atent per a percebre’n la fina vibració, una mena d’aleteig molt subtil, del qual no sabem fins a quin punt és real, ni quins àmbits del nostre ésser implica en el joc.

J. CORREDOR MATHEOS
fragment del catàleg de l’exposició al Museu de Ceràmica, Barcelona.
desembre 1985-gener 1986

Des de les seves primeres copes o potser capitells, que començà als anys vuitanta, fins  a les seves torres a manera de zigurats o els seus actuals laberints, mostra del seu profund esperit mediterrani, encara que impregnats d’un cert hàlit oriental, la porcellana li serveix  per a aconseguir un ampli espectre de calitats que el gres no proporciona.

PILAR VÉLEZ
fragment del catàleg de l’exposició al Museu Nacional do Azulejo, Lisboa.
gener-abril 1998

Maria Bofill ha estat des dels seus  començaments, un far a l’escultura ceràmica contemporània. Si es tingués que definir d’una manera escarida l’escultura de Maria Bofill potser els termes mes adequats serien els de monumentals y extremadament delicats. El seu material preferent en els  últims anys és la porcellana que ha desplaçat el gres per les seves possibilitats de transmetre característiques contraposades: duresa-fragilitat, ornamentalitat-rigor, mediterraneitat-universalitat, classicisme-modernitat, abastable-monumental, etc. La riquesa expressiva de les seves tasses-columna, tota una ostentació d’imaginació, sensibilitat, proporció i reconstrució mediterrània actual es presenten com el trànsit d’una utilitat que es reconstruiex per un delicat i potent esteticisme. Finissims i evocadors laberints que atrapen i matisen la llum d’una manera gradual. Serialitzacions que al.ludeixen al minimalisme i s’alteren per la diferenciació de cada un dels seus elements que tenen el seu propi caràcter singular.

La duresa de la porcellana es converteix en vulnerable gràcies als delicats trasallats de les seves arquitectures. Sumaris peristils, arcs i estructures adovellades serveixen perquè la llum i l’aire siguin part inseparable de volums rotunds i monumentals. Construccions nívies amb irisacions lapislàtzuli que inclouen les petjades d’una escultura com a empremta evocadora d’altres petjades d’un passat mediterrani que han cofigurat la nostra cultura.

ANTONIO GARRIDO MORENO
fragment del catàleg Escultura Cerámica Ibérica Contemporánea.  
Pazo de Pontevedra, abril 2007